La diglòssia i el Govern de les Illes Balears

Sobre la representativitat del PP a les Illes Balears, que li en dona peu a trencar el consens en temes tan sensibles com la llengua i la cultura, la protecció del nostre patrimoni natural o l’atenció a serveis bàsics, caldria puntualitzar una sèrie de qüestions:

–        El que és indiscutible és que PP obtingué 194.680 vots d’un cens de 730.701: és a dir, que tot i ser molts vots, només representen el 26,6% dels electors!

–        Respecte de la població total de les Illes Balears, amb 194.680 vots, el PP no arriba a representar ni el 17,7 % dels balears.

–        El que és el mateix, més de 875.000 illencs no han atorgat representació a un partit que gaudeix d’una majoria parlamentària folgada, però no d’una majoria social.

–        Amb un suport social tan limitat no haurien d’actuar amb el totalitarisme que ho fan (cap partit polític no ho hauria de fer).

Un tema tan sensible com la llengua catalana, que amb les seves variants és la pròpia de les Illes des de 1229 quan hi entrà a Mallorca amb els conqueridors i repobladors catalans, requereix d’un consens i d’un seny molt enfora del totalitarisme que impera en el partit del govern (PP). Les polítiques lingüístiques del Govern només es poden interpretar com un atac irracional a les arrels més profundes de la nostra cultura, i arrosseguen un tuf de revenja i política de terra cremada inadmissible en el context de desenvolupament del nostre arxipèlag. Tampoc no podem perdre de vista que l’origen d’aquestes polítiques en contra de les llengües pròpies de les comunitats autònomes que en tenen, provenen dels sectors més reaccionaris i imperialistes (espanyols) de clara reminiscència casposa i d’herència directa del franquisme ideològic.

Per a coexistir pacíficament dues llengües en una comunitat autònoma integrada en l’Estat espanyol –i mentre no es modifiqui l’estatus polític d’aquesta dependència–, la igualtat entre aquests dos idiomes només pot arribar de la ma d’un principi bàsic: que es reconegui l’obligatorietat de conèixer-les i el dret a utilitzar ambdues en els territoris bilingües. Si la igualtat implica –com succeeix ara– que la llengua espanyola l’hem de conèixer per obligació –com estableix l’article 3.1 de la Constitució– i, per contra, a les altres llengües no se’ls reconeix aquest nivell, és necessari un canvi de paradigma amb la modificació de l’article 3.2 de la Constitució on s’indiqui que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. Els ciutadans d’aquestes comunitats autònomes tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar la llengua pròpia cooficial».

El que resulta imprescindible, hores d’ara, és el compliment de l’apartat 3 d’aquest article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». No sembla que aquesta sigui la deriva ideològica del partit en el govern de les Illes Balears a la vista de les accions que arraconen la llengua pròpia i cooficial de les Illes a una simple qüestió de “mèrits”. La conclusió és que aquestes polítiques, a més de ser antisocials i anar contra la nostra història i arrels, són de encaix dubtós dins el nostre marc legal, estatutari i constitucional.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes