La diglòssia i el Govern de les Illes Balears

24 Març 2012 § 1 comentari

Sobre la representativitat del PP a les Illes Balears, que li en dona peu a trencar el consens en temes tan sensibles com la llengua i la cultura, la protecció del nostre patrimoni natural o l’atenció a serveis bàsics, caldria puntualitzar una sèrie de qüestions:

–        El que és indiscutible és que PP obtingué 194.680 vots d’un cens de 730.701: és a dir, que tot i ser molts vots, només representen el 26,6% dels electors!

–        Respecte de la població total de les Illes Balears, amb 194.680 vots, el PP no arriba a representar ni el 17,7 % dels balears.

–        El que és el mateix, més de 875.000 illencs no han atorgat representació a un partit que gaudeix d’una majoria parlamentària folgada, però no d’una majoria social.

–        Amb un suport social tan limitat no haurien d’actuar amb el totalitarisme que ho fan (cap partit polític no ho hauria de fer).

Un tema tan sensible com la llengua catalana, que amb les seves variants és la pròpia de les Illes des de 1229 quan hi entrà a Mallorca amb els conqueridors i repobladors catalans, requereix d’un consens i d’un seny molt enfora del totalitarisme que impera en el partit del govern (PP). Les polítiques lingüístiques del Govern només es poden interpretar com un atac irracional a les arrels més profundes de la nostra cultura, i arrosseguen un tuf de revenja i política de terra cremada inadmissible en el context de desenvolupament del nostre arxipèlag. Tampoc no podem perdre de vista que l’origen d’aquestes polítiques en contra de les llengües pròpies de les comunitats autònomes que en tenen, provenen dels sectors més reaccionaris i imperialistes (espanyols) de clara reminiscència casposa i d’herència directa del franquisme ideològic.

Per a coexistir pacíficament dues llengües en una comunitat autònoma integrada en l’Estat espanyol –i mentre no es modifiqui l’estatus polític d’aquesta dependència–, la igualtat entre aquests dos idiomes només pot arribar de la ma d’un principi bàsic: que es reconegui l’obligatorietat de conèixer-les i el dret a utilitzar ambdues en els territoris bilingües. Si la igualtat implica –com succeeix ara– que la llengua espanyola l’hem de conèixer per obligació –com estableix l’article 3.1 de la Constitució– i, per contra, a les altres llengües no se’ls reconeix aquest nivell, és necessari un canvi de paradigma amb la modificació de l’article 3.2 de la Constitució on s’indiqui que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. Els ciutadans d’aquestes comunitats autònomes tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar la llengua pròpia cooficial».

El que resulta imprescindible, hores d’ara, és el compliment de l’apartat 3 d’aquest article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». No sembla que aquesta sigui la deriva ideològica del partit en el govern de les Illes Balears a la vista de les accions que arraconen la llengua pròpia i cooficial de les Illes a una simple qüestió de “mèrits”. La conclusió és que aquestes polítiques, a més de ser antisocials i anar contra la nostra història i arrels, són de encaix dubtós dins el nostre marc legal, estatutari i constitucional.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Anuncis

Oblit (…i la força de la memòria col·lectiva)

23 Març 2012 § Deixa un comentari

Moltes coses, massa, cauen en un oblit injust; llavors és quan apel·lem a la memòria, al conscient col·lectiu, a la força dels records comuns, a la feina tribal d’aixecar les estores o d’obrir de bat a bat les finestres. Però l’oblit és una malaltia social persistent, perseguim el bàlsam d’una amnèsia voluntària com a metodologia per a no fer-nos mal. Mirem cap a un altre costat i saludem al cantó oposat: allò que no es veu no fa nosa. Però l’excusa de no saber, de no recordar, de contradir-se, d’inventar el passat, de reconstruir el futur que encara no hem viscut, i de deformar el present, no millora la situació personal davant la imparable energia de la realitat. T’he sentit dir que la realitat no és un estat absolut, només és una visió consolidada de com percebem allò que vivim o veiem. Les realitats s’obren pas a la mateixa velocitat que les impostures, i així podem viure una vida inventada, plena de falsedats que adornen les mancances dels buits que no omplen els anhels.

Escudar-se en les evasives, tampoc no dóna el resultat esperat a llarg termini, però poden salvar-te la pell si les utilitzes de la forma adient, amb els aliats adequats. No puc suportar les persones que s’escuden en la ignorància per eludir responsabilitats, no puc deixar passar les actituds d’aquells que esquitxen tot allò que els rodeja amb la intenció d’aixecar una boira còmplice que esvaeixi qualsevol tipus d’implicació en la participació d’uns fets. ¡Covards! Si heu estat responsables cal que aixequeu la veu i us mostreu públicament com el que sou: uns estafadors; només així podrem com a mínim valorar la valentia que us farà humans. Persistir en la mentida us convertirà en pedra, perdreu la condició de persones per transformar-vos en una excreció de magma que solidificarà en contacte amb la temperatura de les realitats que podem percebre col·lectivament. Sé que és més fàcil enganyar a un grup de persones rendides a la credulitat que a un individu reflexiu i escèptic, però allò que persegueixen els covards i els manipuladors és el número en front a la qualitat. Quantes més vegades soni una afirmació com a veraç més capaç d’enganyar resulta, però no es pot descuidar un fet: a ningú no li agrada sentir-se enganyat, quan es descobreix l’estafa la reacció contraria acostuma a ser visceral i venjativa.

L’oblit no et farà fort, només et regalarà uns minuts de descompte, perquè el pas del temps acabarà per desenterrar les foses comunes de les realitats amagades durant anys. No importa que aconsegueixis esbucar un baluard, sempre quedaran milers de persones disposades a defensar la memòria, a exposar-te en públic i mostrar-te nu i sense defenses. Per gros que sigui l’enemic, la memòria queda emmagatzemada i la força de la col·lectivitat unida a la intel·ligència és impossible de vèncer a llarg termini.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

La força de la memòria: http://socialhistory.org/en

La força del grup: http://www.youtube.com/watch?v=gBnvGS4u3F0&feature=related (Amb una mica d’humor…)

Where Am I?

You are currently viewing the archives for Març, 2012 at Aïllat & Articles.