Llaços, símbols i llengua pròpia

3 Abril 2012 § Deixa un comentari

Donar l’esquena a la llengua i cultura pròpia és una forma de disparar-se un tret al peu. Desplegar una política clarament hostil a la llengua que es va implantar com d’ús comú –i fins i tot com d’ús administratiu– l’any de la conquesta cristiana de Mallorca, el 1229, és anar contra la història i el sentit comú. La utilització popular de la llengua castellana a les Illes és un fenomen relativament recent, jo mateix he conegut persones que l’única llengua que coneixien era la variant illenca del català, per a ells el castellà era una parla completament aliena als costums i cultura que havien après dels seus pares i avis o padrins. Han estat els successius fenòmens migratoris els responsables de la pèrdua de pes específic de la llengua cooficial d’implantació més antiga a les Illes Balears. Respectar el català com a parla degana de la nostra terra al nivell que mereix és una responsabilitat irrenunciable dels poders públics, i representaria una opció de merescuda consideració per part dels nouvinguts.

Entenc que cal censurar l’opció adoptada pel Govern de les Illes en contra de la llengua pròpia, de la nostra llengua. Alguns membres del govern i destacats militants del partit que li dóna suport, han realitzat manifestacions d’un gran menyspreu al paper que el català ha jugat i ha de jugar en la consolidació de les arrels culturals del nostre territori. A tota aquesta gent caldria recordar-los que la Constitució atorga una especial protecció a las llengües pròpies dels territoris no castellanoparlants; així, mentre hi reconeix que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, també hi reconeix que les altres llengües espanyoles seran oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. L’Estatut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears és molt clar desplegant la Constitució quan reconeix que «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial»; i encara va més enllà quan afirma que «Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears».La Constitució també afirma que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Optar per mesures que degraden a un segon plànol la llengua pròpia de les Illes no és precisament impulsar «la igualtat plena» d’ambdues llengües; eliminar el requisit del català de la llei de funció pública és un greu atac als esmentats principis constitucionals i estatutaris, i el pitjor és que això pot ser només el principi. Sembla que tenim un Govern que no acaba de digerir tot aquest seguit de manaments constitucionals i estatutaris. L’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental han d’emprar el català en les seves actuacions internes i en la relació entre elles; també l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català. Eliminar el deure de conèixer el català per als empleats públics, impedeix garantir plenament el compliment dels mandats legals vigents a l’actualitat.

Però parlant de símbols, també crec censurable l’atac institucional a la llibertat i a l’educació en valors sobre la qual ja he escrit una sèrie de reflexions. Llençar una creuada irracional contra uns llaços que representen la defensa de la llengua pròpia –i que en cap cas són banderes penjades d’un pal a mode d’ensenyes–, és un complet despropòsit. Els símbols relatius a l’educació en valors són utilitzats comunament per expressar la vinculació amb aquests i provocar-ne la reflexió. Així, amb relació a la Pau és normal penjar a les façanes de les escoles símbols universals i missatges sobre la defensa d’aquest valor, i en podríem esmentar molts d’altres exemples.

El més lamentable és que hem pogut llegir –de paraules d’ideòlegs que donen suport a les accions que menyspreen la nostra llengua– que l’exhibició pública de determinats símbols és una via perillosa perquè podria utilitzar-se com a excusa per a recuperar en les escoles públiques altra simbologia sense excepció –i aquí algú es referia als símbols religiosos–. Qui escrivia això oblidava que la nostra Constitució –alhora que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats–, imposa que cap confessió tindrà caràcter estatal, la qual cosa exclou la representació de símbols religiosos en locals de l’administració pública, incloses les escoles públiques.

Si algú se sent ofès per un llaç quadribarrat com a símbol de la defensa dels valors de la llengua i de la cultura pròpia de les nostres Illes, probablement és perquè es troba incapacitat per exercir com a representant d’un poder públic obligat per la Constitució a respectar i protegir la llengua pròpia i a assolir la plena igualtat de les dues llengües cooficials; aquesta igualtat només arribarà el dia en què tinguem el deure de conèixer ambdues sense distinció, i el dret a utilitzar-les sense limitacions.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Llaços, símbols i llengua pròpia at Aïllat & Articles.

meta

%d bloggers like this: