Llengua pròpia i educació en valors
2 Abril 2012 § Deixa un comentari
He llegit que l’educació en valors ha de pretendre formar persones lliures, crítiques, justes i solidàries, conscients de la realitat del seu entorn social més immediat i del context mundial en general, i compromeses amb la humanitat, amb les generacions futures, i amb la sostenibilitat del planeta[1]. L’educació en valors és inseparable del creixement personal; cal que la persona sigui, es desenvolupi i es realitzi en la relació amb els altres, pivotant sobre l’eix del respecte, de la dignitat, de la igualtat, de la no violència…Incorporar en l’educació aquests valors –i tants d’altres– contribueix a la maduració i a la realització personal dels infants i a una perspectiva de futur més encoratjadora que no l’actual.
La nostra Constitució[2] afirma que l’educació tindrà com a objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertats fonamentals. L’educació en valors, a més de configurar una necessitat en una societat madura i civilitzada, té el corresponent encaix en un mandat constitucional que hauríem de assumir i complir.
Aquesta educació en valors cerca ensenyar a tots els infants i joves a trobar plaer en la intel·ligència, per aprendre a pensar i conversar, amb exigència, amb precisió, per facilitar la seva emancipació i per reforçar la democràcia. Una democràcia que necessita persones capaces de parlar i escoltar l’altre, i fer dels errors d’uns i altres una eina d’aprenentatge, per trobar un camí cap a la humanització com a forma de progrés i de creativitat des de la pròpia llibertat[3]. A tot això cal afegir que totes les persones tenen els mateixos drets, i que aquests drets impliquen gaudir d’una vida digna, d’una educació de qualitat, d’una salut més enllà de l’absència de malalties, d’una llengua i una cultura pròpies, de poder opinar i ser escoltats, de ser respectats en la intimitat i l’honor… De tots aquests ara m’interessa el dret a la llengua i a la cultura pròpia, a la defensa d’una parla que es va instal·lar en el nostre territori illenc ara fa vuit-cents anys i que s’ha parlat ininterrompudament durant tot aquest temps. Vinculant aquest dret amb els valors educatius no podem oblidar que –conforme estableix la Declaració Universal dels Drets dels Infants– tots els nens i totes les nenes del món tenen dret a un nom propi, a un país i a una llengua, en especial al respecte de la llengua pròpia del territori que els acull. En el nostre cas no podem bandejar que la llengua pròpia del nostre territori està protegida per la constitució i per l’Estatut d’Autonomia.
Per la UNESCO la diversitat lingüística és un element essencial de la diversitat cultural. Igual que el plurilingüisme, aquesta hi participa en el desenvolupament sostenible i en el reforç del diàleg, la cohesió social i la pau, que com hem vist són uns dels pilars de l’educació en valors. Les llengües són components primordials de la cultura; també són instruments i mitjans de comunicació i, molt especialment, són un factor essencial en la constitució de la identitat dels individus i els territoris. A través de la llengua, els individus forgen, comprenen i expressen les seves emocions, intencions, valors, opinions i pràctiques.
La promoció en una escola del debat sobre la identitat cultural d’una terra, sobre la pertinença a un grup amb una llengua pròpia implantada i utilitzada sense interrupció des de 1229 –la llengua amb una presència més antiga de entre les considerades cooficials en el territori insular–, s’ha d’inscriure entre les finalitats de l’educació en valors i no entre les pròpies d’un debat partidista aliè als drets a dalt apuntats i a la realitat històrica.
En matèria de drets, la Constitució va encara més enllà i –amb relació als valors i l’educació– afirma que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció: no sembla que això s’estigui complint a l’actualitat. A tot això caldria afegir encara el mandat constitucional[4] relatiu a que els poders públics han de promoure i tutelar l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret. El foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l’ensenyament de la llengua de la Comunitat Autònoma és competència del Govern autonòmic[5] i l’Estatut estableix que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat»; sembla que tenim un Govern que no acaba se digerir tot aquest seguit de manaments constitucionals i estatutaris.
La polèmica estèril sobre el debat, la reflexió i la identitat al voltant de la llengua pròpia de les illes –el català en totes les seves modalitats–, que es pugui produir menystenint l’educació en valors en una escola o institut, configura una contribució poc democràtica adreçada a retallar els drets lingüístics de la nostra comunitat. Atacar sense fonaments legals clars els símbols d’aquesta reflexió, debat i educació en valors, és una acció de signe totalitari i d’un sentit completament invers a allò que hauria de promoure l’autoritat educativa. El deure de l’administració és resoldre els problemes reals que degraden l’ensenyament, com ara els derivats de la manca de recursos, de personal suficient, d’inversions i de despesa corrent per al manteniment de la dignitat dels espais educatius. La caça de bruixes en ple segle XXI demostra el dèficit d’algunes persones en educació en valors –tot i que potser vagin sobrats de coaching.
© 2012 J. M. Vidal-Illanes
[1] Glòria Vericat i Beltran (2006) “Educació en valors i formació docent. La diversitat com a valor” (Memòria d’investigació. Universitat de Vic)
Aïllat & Articles 