El perquè dels mitjans públics de comunicació

7 Desembre 2012 § 2 comentaris

El periodista és un observador qualificat de la realitat amb el potencial de fer de canal per traslladar-la al públic. Estam parlant de professionals amb una enorme responsabilitat que al llarg de la història ens han obert els ulls amb els seus testimonis. Una època el periodista podia realitzar una funció èpica –com ara els corresponsals de guerra–, o retratar la societat a través de la notícia. També podia desmuntar mentides –com el Watergate– o fer front als abusos –com feia Humphrey Bogart al “Quart poder” (1952). Però el més comú és que un periodista sigui una persona normal, amb una enorme estima per la seva professió i, sovint, retribuït per davall del servei que presta.

La tasca de periodista es creua amb un dret fonamental, el d’expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. Un dret consagrat a la majoria de constitucions democràtiques i també a l’espanyola. Aquest dret s’estén al dret que tenim els ciutadans a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió.

Lamentablement alguns periodistes i mitjans són autèntic òrgans de manipulació, però aquest és un altre problema que ja tractaré el seu moment amb més profunditat. A mi el que em preocupa és el fet que la restricció a la informació veraç, el control de les notícies i continguts, el biaix i la manipulació, es faci en mitjans públics de comunicació que paguem entre tots. Entre d’altres coses aquests mitjans públics han de servir amb objectivitat l’interès general i han de respectar el pluralisme de la societat. Però sobre tot no poden ser sectaris ni alteradors de la realitat.

Des d’un temps això és el que passa a les Illes Balears. Amb l’excusa de la crisi es tancà un mitjà de comunicació públic sense haver fet un intent d’estudiar a fons –i sense mentides– la viabilitat del mateix. Així va desaparèixer [M], la ràdio i televisió de Mallorca que gaudia de prestigi i emetia continguts d’alta qualitat.

Ara és el torn d’IB3, amb la mateixa excusa s’està aprimant el servei públic de ràdio i de televisió sense un pla de viabilitat transparent i que, probablement, deixarà al carrer a persones valuoses, molt bons professionals, que mantenen criteris nets perquè s’estimen el periodisme. Malauradament res impedirà que un pic acomiadats comenci una fase d’externalització de serveis perquè sense periodistes no es pot fer ni ràdio ni televisió de qualitat.

Igualment sobta la “punteria” que tenen alguns per acomiadar, encertant en aquelles persones menys mal·leables, menys manipulables i que volen exercir un periodisme de servei públic i objectivitat, però que no són de la “corda” dominant. Això es inacceptable en un mitjà pagat amb els doblers dels contribuents. Com és inacceptable silenciar notícies, ocultar la realitat, prioritzar ordres incomprensibles als informatius on notícies de portada queden relegats a tercer o quart ordre –si és que surten– i ens entretenen amb minuts de detalls sense cap importància ni transcendència social amb continguts més propis de magazines generalistes.

La realitat és allà fora, la veritat també, i per fer entrar a les llars les dolències dels temps que vivim cal disposar de mitjans públics forts i objectius, dotats de bons professionals i que prescindeixin de despeses realment innecessàries. Per això cal reestructurar IB3, però per a convertir-lo en el mitjà que es mereixen les nostres Illes, evitant la banalització i empobriment que està assolant la cadena. Ah, i íntegrament en català, que mitjans en castellà, públics i privats, ja hi ha tota la resta –i en són desenes.

#NoalEROaIB3

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Anuncis

Respecte i protecció a la llengua pròpia

4 Desembre 2012 § Deixa un comentari

L’altre dia sostenia una ràdio a la ma, cercava sintonitzar RAC1 i com era un aparell antic, d’aquells en què has de girar un botó per trobar l’emissora desitjada al llarg de tot el dial, vaig recórrer la immensitat d’oferta radiofònica amb paciència i dedicació. El motiu inicial de donar voltes a aquella rodeta negra es va desviar ràpidament per l’efecte de la curiositat científica de comprovar l’idioma en què emetien les emissores que captava el meu aparell, situat al barri de Es Molinar (Palma). El fet és que cercant allò que volia vaig ensopegar amb emissores en alemany, en anglès i fins i tot en català, però el noranta per cent del que sonava emetia en castellà. «¡No sé de què et sorprens!» vaig pensar. La conclusió era esgarrifosa, llevat d’IB3 (amb nombroses intromissions castellanes), d’algunes poques emissores locals i de les emissores del Principat, la major part de l’oferta era tota en castellà. El cert és que també hi ha desconnexions locals d’emissores d’abast estatal, però el desequilibri segueix essent aclaparador.

Hi ha coses que conviuen en silenci amb nosaltres, situacions que ens passen desapercebudes perquè la realitat quotidiana ens supera. De cop t’atures a pensar i pots mesurar la magnitud d’allò amb el que convivim amb una certa naturalitat. Llavors recorres al diccionari o a la enciclopèdia i estires del concepte: «Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals». En veure la definició de diglòssia penso que no encaixa exactament amb el que vivim, giro la vista i veig escrit el titular de «conflicte lingüístic». Aquí el que passa és que el legislador estatal  –i a les Illes també l’autonòmic– afegeix distorsions i crea conflicte on hi hauria d’haver l’estricte compliment del mandat constitucional. Com a mostra tenim les contínues iniciatives normatives adreçades a menysvalorar i marginar el català en les nostres vides.

La pregunta que em faig a continuació és si la proposta de la Llei Wert encaixa amb el compliment rigorós de l’apartat 3 de l’article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Relegar la llengua pròpia d’un territori al nivell d’una llengua estrangera i en quart lloc és una ofensa i una provocació –i probablement una cortina de fum davant la incapacitat del Govern de Madrid de solucionar els problemes reals de la ciutadania mentre s’hi aplica a resoldre els de la banca–. Només la incultura, amarada per una irracional intenció colonial i de reminiscències imperialistes, pot conduir a orquestrar tots els atacs a la llengua i cultura pròpies. En el cas de les Illes els atacs també provenen de l’autoodi de persones desarrelades que no han volgut ser mai mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, i molt menys membres de la comunitat catalanoparlant vinculats per una història comuna que es remunta al segle XIII. A Catalunya, com que la opció espanyolista és clarament minoritària, l’horitzó és molt diferent al que vivim i ens tocarà viure a les Balears.

Els veritables manipuladors –amb missatges de PNL– parlen de dictadura catalanista a les Illes, una afirmació absolutament ofensiva pels que hem nascut aquí i sentim les nostres arrels culturals profundament unides a la terra, i que hem hagut de patir –i patim– el menyspreu de persones que es creuen superiors. El conflicte prové de qui atempta contra la nostra llengua –la d’aquí, no la comuna del territori espanyol–, i n’hi ha prou de fer una volta pels carrers, comerços, quioscos de premsa i revistes, llibreries, pati d’escoles, oferta televisiva i radiofònica, per veure quina és la llengua que necessita protecció i respecte. Aquest domini castellà actual en els mitjans contrasta amb la toponímia i els gentilicis propis; aquest imperi del castellà fa que haguem de girar la llengua en centenars d’ocasions al llarg d’una jornada –i sempre girem cap el castellà–; aquest domini imposat del castellà fa que ens hagem de sentir estranys a la terra que ens va donar llum.

És cert que l’especial respecte i protecció per les llengües pròpies dels territoris és un mandat constitucional, però els que ens governen, hereus del franquisme i creadors d’un neo-nacionalcatolicisme, només llegeixen alguns fragments interessats de la Carta Magna. Mai no voldran reconèixer la noblesa del català i el seu origen secular coetani al castellà o el gallec; mai no voldran reconèixer que la llengua pròpia de les nostres terres és la que va entrar a Mallorca el 1229 amb els conqueridors catalans –i el 1235 a Eivissa o el 1287 amb la plena ocupació de Menorca– i amb la repoblació i el repartiment entre els senyors que vingueren de Catalunya amb els seus costums i llengua que s’amalgamaren amb d’altres arrels ancestrals. El castellà arribà més tard i sempre amb un cert odi i complex de superioritat.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Where Am I?

You are currently viewing the archives for Desembre, 2012 at Aïllat & Articles.