Respecte i protecció a la llengua pròpia

4 Desembre 2012 § Deixa un comentari

L’altre dia sostenia una ràdio a la ma, cercava sintonitzar RAC1 i com era un aparell antic, d’aquells en què has de girar un botó per trobar l’emissora desitjada al llarg de tot el dial, vaig recórrer la immensitat d’oferta radiofònica amb paciència i dedicació. El motiu inicial de donar voltes a aquella rodeta negra es va desviar ràpidament per l’efecte de la curiositat científica de comprovar l’idioma en què emetien les emissores que captava el meu aparell, situat al barri de Es Molinar (Palma). El fet és que cercant allò que volia vaig ensopegar amb emissores en alemany, en anglès i fins i tot en català, però el noranta per cent del que sonava emetia en castellà. «¡No sé de què et sorprens!» vaig pensar. La conclusió era esgarrifosa, llevat d’IB3 (amb nombroses intromissions castellanes), d’algunes poques emissores locals i de les emissores del Principat, la major part de l’oferta era tota en castellà. El cert és que també hi ha desconnexions locals d’emissores d’abast estatal, però el desequilibri segueix essent aclaparador.

Hi ha coses que conviuen en silenci amb nosaltres, situacions que ens passen desapercebudes perquè la realitat quotidiana ens supera. De cop t’atures a pensar i pots mesurar la magnitud d’allò amb el que convivim amb una certa naturalitat. Llavors recorres al diccionari o a la enciclopèdia i estires del concepte: «Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals». En veure la definició de diglòssia penso que no encaixa exactament amb el que vivim, giro la vista i veig escrit el titular de «conflicte lingüístic». Aquí el que passa és que el legislador estatal  –i a les Illes també l’autonòmic– afegeix distorsions i crea conflicte on hi hauria d’haver l’estricte compliment del mandat constitucional. Com a mostra tenim les contínues iniciatives normatives adreçades a menysvalorar i marginar el català en les nostres vides.

La pregunta que em faig a continuació és si la proposta de la Llei Wert encaixa amb el compliment rigorós de l’apartat 3 de l’article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Relegar la llengua pròpia d’un territori al nivell d’una llengua estrangera i en quart lloc és una ofensa i una provocació –i probablement una cortina de fum davant la incapacitat del Govern de Madrid de solucionar els problemes reals de la ciutadania mentre s’hi aplica a resoldre els de la banca–. Només la incultura, amarada per una irracional intenció colonial i de reminiscències imperialistes, pot conduir a orquestrar tots els atacs a la llengua i cultura pròpies. En el cas de les Illes els atacs també provenen de l’autoodi de persones desarrelades que no han volgut ser mai mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, i molt menys membres de la comunitat catalanoparlant vinculats per una història comuna que es remunta al segle XIII. A Catalunya, com que la opció espanyolista és clarament minoritària, l’horitzó és molt diferent al que vivim i ens tocarà viure a les Balears.

Els veritables manipuladors –amb missatges de PNL– parlen de dictadura catalanista a les Illes, una afirmació absolutament ofensiva pels que hem nascut aquí i sentim les nostres arrels culturals profundament unides a la terra, i que hem hagut de patir –i patim– el menyspreu de persones que es creuen superiors. El conflicte prové de qui atempta contra la nostra llengua –la d’aquí, no la comuna del territori espanyol–, i n’hi ha prou de fer una volta pels carrers, comerços, quioscos de premsa i revistes, llibreries, pati d’escoles, oferta televisiva i radiofònica, per veure quina és la llengua que necessita protecció i respecte. Aquest domini castellà actual en els mitjans contrasta amb la toponímia i els gentilicis propis; aquest imperi del castellà fa que haguem de girar la llengua en centenars d’ocasions al llarg d’una jornada –i sempre girem cap el castellà–; aquest domini imposat del castellà fa que ens hagem de sentir estranys a la terra que ens va donar llum.

És cert que l’especial respecte i protecció per les llengües pròpies dels territoris és un mandat constitucional, però els que ens governen, hereus del franquisme i creadors d’un neo-nacionalcatolicisme, només llegeixen alguns fragments interessats de la Carta Magna. Mai no voldran reconèixer la noblesa del català i el seu origen secular coetani al castellà o el gallec; mai no voldran reconèixer que la llengua pròpia de les nostres terres és la que va entrar a Mallorca el 1229 amb els conqueridors catalans –i el 1235 a Eivissa o el 1287 amb la plena ocupació de Menorca– i amb la repoblació i el repartiment entre els senyors que vingueren de Catalunya amb els seus costums i llengua que s’amalgamaren amb d’altres arrels ancestrals. El castellà arribà més tard i sempre amb un cert odi i complex de superioritat.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Anuncis

La diglòssia i el Govern de les Illes Balears

24 Març 2012 § 1 comentari

Sobre la representativitat del PP a les Illes Balears, que li en dona peu a trencar el consens en temes tan sensibles com la llengua i la cultura, la protecció del nostre patrimoni natural o l’atenció a serveis bàsics, caldria puntualitzar una sèrie de qüestions:

–        El que és indiscutible és que PP obtingué 194.680 vots d’un cens de 730.701: és a dir, que tot i ser molts vots, només representen el 26,6% dels electors!

–        Respecte de la població total de les Illes Balears, amb 194.680 vots, el PP no arriba a representar ni el 17,7 % dels balears.

–        El que és el mateix, més de 875.000 illencs no han atorgat representació a un partit que gaudeix d’una majoria parlamentària folgada, però no d’una majoria social.

–        Amb un suport social tan limitat no haurien d’actuar amb el totalitarisme que ho fan (cap partit polític no ho hauria de fer).

Un tema tan sensible com la llengua catalana, que amb les seves variants és la pròpia de les Illes des de 1229 quan hi entrà a Mallorca amb els conqueridors i repobladors catalans, requereix d’un consens i d’un seny molt enfora del totalitarisme que impera en el partit del govern (PP). Les polítiques lingüístiques del Govern només es poden interpretar com un atac irracional a les arrels més profundes de la nostra cultura, i arrosseguen un tuf de revenja i política de terra cremada inadmissible en el context de desenvolupament del nostre arxipèlag. Tampoc no podem perdre de vista que l’origen d’aquestes polítiques en contra de les llengües pròpies de les comunitats autònomes que en tenen, provenen dels sectors més reaccionaris i imperialistes (espanyols) de clara reminiscència casposa i d’herència directa del franquisme ideològic.

Per a coexistir pacíficament dues llengües en una comunitat autònoma integrada en l’Estat espanyol –i mentre no es modifiqui l’estatus polític d’aquesta dependència–, la igualtat entre aquests dos idiomes només pot arribar de la ma d’un principi bàsic: que es reconegui l’obligatorietat de conèixer-les i el dret a utilitzar ambdues en els territoris bilingües. Si la igualtat implica –com succeeix ara– que la llengua espanyola l’hem de conèixer per obligació –com estableix l’article 3.1 de la Constitució– i, per contra, a les altres llengües no se’ls reconeix aquest nivell, és necessari un canvi de paradigma amb la modificació de l’article 3.2 de la Constitució on s’indiqui que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. Els ciutadans d’aquestes comunitats autònomes tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar la llengua pròpia cooficial».

El que resulta imprescindible, hores d’ara, és el compliment de l’apartat 3 d’aquest article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». No sembla que aquesta sigui la deriva ideològica del partit en el govern de les Illes Balears a la vista de les accions que arraconen la llengua pròpia i cooficial de les Illes a una simple qüestió de “mèrits”. La conclusió és que aquestes polítiques, a més de ser antisocials i anar contra la nostra història i arrels, són de encaix dubtós dins el nostre marc legal, estatutari i constitucional.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Where Am I?

You are currently browsing the Arrels category at Aïllat & Articles.