El perquè dels mitjans públics de comunicació

El periodista és un observador qualificat de la realitat amb el potencial de fer de canal per traslladar-la al públic. Estam parlant de professionals amb una enorme responsabilitat que al llarg de la història ens han obert els ulls amb els seus testimonis. Una època el periodista podia realitzar una funció èpica –com ara els corresponsals de guerra–, o retratar la societat a través de la notícia. També podia desmuntar mentides –com el Watergate– o fer front als abusos –com feia Humphrey Bogart al “Quart poder” (1952). Però el més comú és que un periodista sigui una persona normal, amb una enorme estima per la seva professió i, sovint, retribuït per davall del servei que presta.

La tasca de periodista es creua amb un dret fonamental, el d’expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. Un dret consagrat a la majoria de constitucions democràtiques i també a l’espanyola. Aquest dret s’estén al dret que tenim els ciutadans a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió.

Lamentablement alguns periodistes i mitjans són autèntic òrgans de manipulació, però aquest és un altre problema que ja tractaré el seu moment amb més profunditat. A mi el que em preocupa és el fet que la restricció a la informació veraç, el control de les notícies i continguts, el biaix i la manipulació, es faci en mitjans públics de comunicació que paguem entre tots. Entre d’altres coses aquests mitjans públics han de servir amb objectivitat l’interès general i han de respectar el pluralisme de la societat. Però sobre tot no poden ser sectaris ni alteradors de la realitat.

Des d’un temps això és el que passa a les Illes Balears. Amb l’excusa de la crisi es tancà un mitjà de comunicació públic sense haver fet un intent d’estudiar a fons –i sense mentides– la viabilitat del mateix. Així va desaparèixer [M], la ràdio i televisió de Mallorca que gaudia de prestigi i emetia continguts d’alta qualitat.

Ara és el torn d’IB3, amb la mateixa excusa s’està aprimant el servei públic de ràdio i de televisió sense un pla de viabilitat transparent i que, probablement, deixarà al carrer a persones valuoses, molt bons professionals, que mantenen criteris nets perquè s’estimen el periodisme. Malauradament res impedirà que un pic acomiadats comenci una fase d’externalització de serveis perquè sense periodistes no es pot fer ni ràdio ni televisió de qualitat.

Igualment sobta la “punteria” que tenen alguns per acomiadar, encertant en aquelles persones menys mal·leables, menys manipulables i que volen exercir un periodisme de servei públic i objectivitat, però que no són de la “corda” dominant. Això es inacceptable en un mitjà pagat amb els doblers dels contribuents. Com és inacceptable silenciar notícies, ocultar la realitat, prioritzar ordres incomprensibles als informatius on notícies de portada queden relegats a tercer o quart ordre –si és que surten– i ens entretenen amb minuts de detalls sense cap importància ni transcendència social amb continguts més propis de magazines generalistes.

La realitat és allà fora, la veritat també, i per fer entrar a les llars les dolències dels temps que vivim cal disposar de mitjans públics forts i objectius, dotats de bons professionals i que prescindeixin de despeses realment innecessàries. Per això cal reestructurar IB3, però per a convertir-lo en el mitjà que es mereixen les nostres Illes, evitant la banalització i empobriment que està assolant la cadena. Ah, i íntegrament en català, que mitjans en castellà, públics i privats, ja hi ha tota la resta –i en són desenes.

#NoalEROaIB3

© 2012 J. M. Vidal-Illanes