Mai escric sobre escriptors vius

12 Març 2016 § Deixa un comentari

«És fàcil subscriure’s al Club dels Poetes Morts, però quan et dediques a l’ofici la llibertat d’opinió pot veure’s molt compromesa en el moment d’escriure sobre col·legues vius». En una ocasió un amic escriptor de cert renom –i que no desvetllaré amb afany de salvaguardar la meva pròpia pell– em va fer aquesta observació. També em va insistir en el fet que era una errada inscriure’s en l’exèrcit de l’absolut. No existeix un autor –o un grup musical, o el que sigui- en l’àmbit de la creació artística que pugui ésser considerat “el millor”. Només hi ha obres, i aquestes poden ser dolentes, passables, bones, molt bones, i fins i tot extraordinàriament bones –és a dir: cinc estrelles–, però és poc probable que una o dues o vint obres bones puguin elevar a qualcú a la categoria absoluta. La pregunta és: com avaluem de forma objectiva aquestes obres? Per contra hi ha disciplines objectivament avaluables que et permeten afirmar qui és el millor en un moment donat: les marques esportives que mesuren el temps, l’alçada o la longitud –per esmentar uns exemples– possibiliten sostenir que Bob Beamon o Carl Lewis varen ser successivament els millors en l’especialitat de salt de longitud fins que va aparèixer Mike Powell.

En literatura no existeixen paràmetres objectius per valorar els autors amb caràcter absolut. L’opinió és sempre subjectiva. Els fenòmens literaris i els best sellers són l’efecte de la reacció d’un conjunt de circumstàncies on el lector juga un paper molt important però no és l’element decisiu; n’hi ha d’altres. La crítica literària forma part d’un complex entramat on intervenen molts interessos, però és evident i indiscutible que l’opinió de determinades persones exerceix un efecte de Rei Midas capaç de convertir allò que seleccionen positivament en una mina d’or. L’establiment d’un cànon imperant o l’aplicació de metodologies d’avaluació són vies lloables, però òbviament seran discutides i difícilment adquiriran el caràcter d’incontrovertibles. Per això, sovint, ni entenc ni comparteixo les crítiques a obres i autors que podem llegir a les publicacions sobre literatura; encara que, per diverses raons, sempre em semblen opinions útils. Probablement aquest sigui el motiu pel qual jo tampoc mai no escric sobre autors vius, encara que seria més honest afirmar que mai escric sobre escriptors –vius o morts– perquè la meva opinió –mancada de tot valor– a ningú no l’interessa.

Seguiré llegint en silenci els meus tresors trobats…

Anuncis

El perquè dels mitjans públics de comunicació

7 Desembre 2012 § 2 comentaris

El periodista és un observador qualificat de la realitat amb el potencial de fer de canal per traslladar-la al públic. Estam parlant de professionals amb una enorme responsabilitat que al llarg de la història ens han obert els ulls amb els seus testimonis. Una època el periodista podia realitzar una funció èpica –com ara els corresponsals de guerra–, o retratar la societat a través de la notícia. També podia desmuntar mentides –com el Watergate– o fer front als abusos –com feia Humphrey Bogart al “Quart poder” (1952). Però el més comú és que un periodista sigui una persona normal, amb una enorme estima per la seva professió i, sovint, retribuït per davall del servei que presta.

La tasca de periodista es creua amb un dret fonamental, el d’expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. Un dret consagrat a la majoria de constitucions democràtiques i també a l’espanyola. Aquest dret s’estén al dret que tenim els ciutadans a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió.

Lamentablement alguns periodistes i mitjans són autèntic òrgans de manipulació, però aquest és un altre problema que ja tractaré el seu moment amb més profunditat. A mi el que em preocupa és el fet que la restricció a la informació veraç, el control de les notícies i continguts, el biaix i la manipulació, es faci en mitjans públics de comunicació que paguem entre tots. Entre d’altres coses aquests mitjans públics han de servir amb objectivitat l’interès general i han de respectar el pluralisme de la societat. Però sobre tot no poden ser sectaris ni alteradors de la realitat.

Des d’un temps això és el que passa a les Illes Balears. Amb l’excusa de la crisi es tancà un mitjà de comunicació públic sense haver fet un intent d’estudiar a fons –i sense mentides– la viabilitat del mateix. Així va desaparèixer [M], la ràdio i televisió de Mallorca que gaudia de prestigi i emetia continguts d’alta qualitat.

Ara és el torn d’IB3, amb la mateixa excusa s’està aprimant el servei públic de ràdio i de televisió sense un pla de viabilitat transparent i que, probablement, deixarà al carrer a persones valuoses, molt bons professionals, que mantenen criteris nets perquè s’estimen el periodisme. Malauradament res impedirà que un pic acomiadats comenci una fase d’externalització de serveis perquè sense periodistes no es pot fer ni ràdio ni televisió de qualitat.

Igualment sobta la “punteria” que tenen alguns per acomiadar, encertant en aquelles persones menys mal·leables, menys manipulables i que volen exercir un periodisme de servei públic i objectivitat, però que no són de la “corda” dominant. Això es inacceptable en un mitjà pagat amb els doblers dels contribuents. Com és inacceptable silenciar notícies, ocultar la realitat, prioritzar ordres incomprensibles als informatius on notícies de portada queden relegats a tercer o quart ordre –si és que surten– i ens entretenen amb minuts de detalls sense cap importància ni transcendència social amb continguts més propis de magazines generalistes.

La realitat és allà fora, la veritat també, i per fer entrar a les llars les dolències dels temps que vivim cal disposar de mitjans públics forts i objectius, dotats de bons professionals i que prescindeixin de despeses realment innecessàries. Per això cal reestructurar IB3, però per a convertir-lo en el mitjà que es mereixen les nostres Illes, evitant la banalització i empobriment que està assolant la cadena. Ah, i íntegrament en català, que mitjans en castellà, públics i privats, ja hi ha tota la resta –i en són desenes.

#NoalEROaIB3

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Where Am I?

You are currently browsing the Societat category at Aïllat & Articles.