MANIFIESTO

5 Juny 2015 § Deixa un comentari

Un manifest per a la reflexió que crec necessari compartir aquí. La llàstima és que no ho he escrit jo, perquè el subscric pràcticament al cent per cent. Si?

EL BLOG DE PABLO GONZ

Aspiro a algo mucho más hermoso que entrar en los palacios de la actual cultura literaria, regidos por las grandes editoriales y los grandes medios de comunicación. Aspiro a algo mucho más sublime que ser ungido por los santones o los capellanes de esos vetustos caserones. Aspiro a algo mucho más gratificante que ser aplaudido por masas ciegas que creen verlo todo cada día.

Aspiro a contribuir a la creación de una nueva cultura literaria, basada en principios muy simples como son: la excelencia, la libertad, la verdad y la honradez. Que los lectores sean muy exigentes con lo que leen, que no se conformen con otra obrita agradable que los distraiga de sus pesares; que los escritores sean sinceros, consigo y con los demás, que se exijan la originalidad y la inalcanzable perfección; que los editores publiquen por cariño y con valentía; que los críticos sean amplios de mente…

View original post 76 more words

Anuncis

Llaços, símbols i llengua pròpia

3 Abril 2012 § Deixa un comentari

Donar l’esquena a la llengua i cultura pròpia és una forma de disparar-se un tret al peu. Desplegar una política clarament hostil a la llengua que es va implantar com d’ús comú –i fins i tot com d’ús administratiu– l’any de la conquesta cristiana de Mallorca, el 1229, és anar contra la història i el sentit comú. La utilització popular de la llengua castellana a les Illes és un fenomen relativament recent, jo mateix he conegut persones que l’única llengua que coneixien era la variant illenca del català, per a ells el castellà era una parla completament aliena als costums i cultura que havien après dels seus pares i avis o padrins. Han estat els successius fenòmens migratoris els responsables de la pèrdua de pes específic de la llengua cooficial d’implantació més antiga a les Illes Balears. Respectar el català com a parla degana de la nostra terra al nivell que mereix és una responsabilitat irrenunciable dels poders públics, i representaria una opció de merescuda consideració per part dels nouvinguts.

Entenc que cal censurar l’opció adoptada pel Govern de les Illes en contra de la llengua pròpia, de la nostra llengua. Alguns membres del govern i destacats militants del partit que li dóna suport, han realitzat manifestacions d’un gran menyspreu al paper que el català ha jugat i ha de jugar en la consolidació de les arrels culturals del nostre territori. A tota aquesta gent caldria recordar-los que la Constitució atorga una especial protecció a las llengües pròpies dels territoris no castellanoparlants; així, mentre hi reconeix que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, també hi reconeix que les altres llengües espanyoles seran oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. L’Estatut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears és molt clar desplegant la Constitució quan reconeix que «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial»; i encara va més enllà quan afirma que «Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears».La Constitució també afirma que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Optar per mesures que degraden a un segon plànol la llengua pròpia de les Illes no és precisament impulsar «la igualtat plena» d’ambdues llengües; eliminar el requisit del català de la llei de funció pública és un greu atac als esmentats principis constitucionals i estatutaris, i el pitjor és que això pot ser només el principi. Sembla que tenim un Govern que no acaba de digerir tot aquest seguit de manaments constitucionals i estatutaris. L’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental han d’emprar el català en les seves actuacions internes i en la relació entre elles; també l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català. Eliminar el deure de conèixer el català per als empleats públics, impedeix garantir plenament el compliment dels mandats legals vigents a l’actualitat.

Però parlant de símbols, també crec censurable l’atac institucional a la llibertat i a l’educació en valors sobre la qual ja he escrit una sèrie de reflexions. Llençar una creuada irracional contra uns llaços que representen la defensa de la llengua pròpia –i que en cap cas són banderes penjades d’un pal a mode d’ensenyes–, és un complet despropòsit. Els símbols relatius a l’educació en valors són utilitzats comunament per expressar la vinculació amb aquests i provocar-ne la reflexió. Així, amb relació a la Pau és normal penjar a les façanes de les escoles símbols universals i missatges sobre la defensa d’aquest valor, i en podríem esmentar molts d’altres exemples.

El més lamentable és que hem pogut llegir –de paraules d’ideòlegs que donen suport a les accions que menyspreen la nostra llengua– que l’exhibició pública de determinats símbols és una via perillosa perquè podria utilitzar-se com a excusa per a recuperar en les escoles públiques altra simbologia sense excepció –i aquí algú es referia als símbols religiosos–. Qui escrivia això oblidava que la nostra Constitució –alhora que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats–, imposa que cap confessió tindrà caràcter estatal, la qual cosa exclou la representació de símbols religiosos en locals de l’administració pública, incloses les escoles públiques.

Si algú se sent ofès per un llaç quadribarrat com a símbol de la defensa dels valors de la llengua i de la cultura pròpia de les nostres Illes, probablement és perquè es troba incapacitat per exercir com a representant d’un poder públic obligat per la Constitució a respectar i protegir la llengua pròpia i a assolir la plena igualtat de les dues llengües cooficials; aquesta igualtat només arribarà el dia en què tinguem el deure de conèixer ambdues sense distinció, i el dret a utilitzar-les sense limitacions.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Llengua pròpia i educació en valors

2 Abril 2012 § Deixa un comentari

He llegit que l’educació en valors ha de pretendre formar persones lliures, crítiques, justes i solidàries, conscients de la realitat del seu entorn social més immediat i del context mundial en general, i compromeses amb la humanitat, amb les generacions futures, i amb la sostenibilitat del planeta[1]. L’educació en valors és inseparable del creixement personal; cal que la persona sigui, es desenvolupi i es realitzi en la relació amb els altres, pivotant sobre l’eix del respecte, de la dignitat, de la igualtat, de la no violència…Incorporar en l’educació aquests valors –i tants d’altres– contribueix a la maduració i a la realització personal dels infants i a una perspectiva de futur més encoratjadora que no l’actual.

La nostra Constitució[2] afirma que l’educació tindrà com a objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertats fonamentals. L’educació en valors, a més de configurar una necessitat en una societat madura i civilitzada, té el corresponent encaix en un mandat constitucional que hauríem de assumir i complir.

Aquesta educació en valors cerca ensenyar a tots els infants i joves a trobar plaer en la intel·ligència, per aprendre a pensar i conversar, amb exigència, amb precisió, per facilitar la seva emancipació i per reforçar la democràcia. Una democràcia que necessita persones capaces de parlar i escoltar l’altre, i fer dels errors d’uns i altres una eina d’aprenentatge, per trobar un camí cap a la humanització com a forma de progrés i de creativitat des de la pròpia llibertat[3]. A tot això cal afegir que totes les persones tenen els mateixos drets, i que aquests drets impliquen  gaudir d’una vida digna, d’una educació de qualitat, d’una salut més enllà de l’absència de malalties, d’una llengua i una cultura pròpies, de poder opinar i ser escoltats, de ser respectats en la intimitat i l’honor… De tots aquests ara m’interessa el dret a la llengua i a la cultura pròpia, a la defensa d’una parla que es va instal·lar en el nostre territori illenc ara fa vuit-cents anys i que s’ha parlat ininterrompudament durant tot aquest temps. Vinculant aquest dret amb els valors educatius no podem oblidar que –conforme estableix la Declaració Universal dels Drets dels Infants– tots els nens i totes les nenes del món tenen dret a un nom propi, a un país i a una llengua, en especial al respecte de la llengua pròpia del territori que els acull. En el nostre cas no podem bandejar que la llengua pròpia del nostre territori està protegida per la constitució i per l’Estatut d’Autonomia.

Per la UNESCO la diversitat lingüística és un element essencial de la diversitat cultural. Igual que el plurilingüisme, aquesta hi participa en el desenvolupament sostenible i en el reforç del diàleg, la cohesió social i la pau, que com hem vist són uns dels pilars de l’educació en valors. Les llengües són components primordials de la cultura; també són instruments i mitjans de comunicació i, molt especialment, són un factor essencial en la constitució de la identitat dels individus i els territoris. A través de la llengua, els individus forgen, comprenen i expressen les seves emocions, intencions, valors, opinions i pràctiques.

La promoció en una escola del debat sobre la identitat cultural d’una terra, sobre la pertinença a un grup amb una llengua pròpia implantada i utilitzada sense interrupció des de 1229 –la llengua amb una presència més antiga de entre les considerades cooficials en el territori insular–, s’ha d’inscriure entre les finalitats de l’educació en valors i no entre les pròpies d’un debat partidista aliè als drets a dalt apuntats i a la realitat històrica.

En matèria de drets, la Constitució va encara més enllà i –amb relació als valors i l’educació– afirma que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció: no sembla que això s’estigui complint a l’actualitat. A tot això caldria afegir encara el mandat constitucional[4] relatiu a que els poders públics han de promoure i tutelar l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret. El foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l’ensenyament de la llengua de la Comunitat Autònoma és competència del Govern autonòmic[5] i l’Estatut estableix que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat»; sembla que tenim un Govern que no acaba se digerir tot aquest seguit de manaments constitucionals i estatutaris.

La polèmica estèril sobre el debat, la reflexió i la identitat al voltant de la llengua pròpia de les illes –el català en totes les seves modalitats–, que es pugui produir menystenint l’educació en valors en una escola o institut, configura una contribució poc democràtica adreçada a retallar els drets lingüístics de la nostra comunitat. Atacar sense fonaments legals clars els símbols d’aquesta reflexió, debat i educació en valors, és una acció de signe totalitari i d’un sentit completament invers a allò que hauria de promoure l’autoritat educativa. El deure de l’administració és resoldre els problemes reals que degraden l’ensenyament, com ara els derivats de la manca de recursos, de personal suficient, d’inversions i de despesa corrent per al manteniment de la dignitat dels espais educatius. La caça de bruixes en ple segle XXI demostra el dèficit d’algunes persones en educació en valors –tot i que potser vagin sobrats de coaching.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes


[1] Glòria Vericat i Beltran (2006) “Educació en valors i formació docent. La diversitat com a valor” (Memòria d’investigació. Universitat de Vic)

[2] Article 27

[3] Escola d’Estiu de Rosa Sensat 2009, document de Conclusions del Tema General.

[4] Article 44

[5] Article 148.1.17: 17a

Where Am I?

You are currently browsing the Uncategorized category at Aïllat & Articles.