Mai escric sobre escriptors vius

«És fàcil subscriure’s al Club dels Poetes Morts, però quan et dediques a l’ofici la llibertat d’opinió pot veure’s molt compromesa en el moment d’escriure sobre col·legues vius». En una ocasió un amic escriptor de cert renom –i que no desvetllaré amb afany de salvaguardar la meva pròpia pell– em va fer aquesta observació. També em va insistir en el fet que era una errada inscriure’s en l’exèrcit de l’absolut. No existeix un autor –o un grup musical, o el que sigui- en l’àmbit de la creació artística que pugui ésser considerat “el millor”. Només hi ha obres, i aquestes poden ser dolentes, passables, bones, molt bones, i fins i tot extraordinàriament bones –és a dir: cinc estrelles–, però és poc probable que una o dues o vint obres bones puguin elevar a qualcú a la categoria absoluta. La pregunta és: com avaluem de forma objectiva aquestes obres? Per contra hi ha disciplines objectivament avaluables que et permeten afirmar qui és el millor en un moment donat: les marques esportives que mesuren el temps, l’alçada o la longitud –per esmentar uns exemples– possibiliten sostenir que Bob Beamon o Carl Lewis varen ser successivament els millors en l’especialitat de salt de longitud fins que va aparèixer Mike Powell.

En literatura no existeixen paràmetres objectius per valorar els autors amb caràcter absolut. L’opinió és sempre subjectiva. Els fenòmens literaris i els best sellers són l’efecte de la reacció d’un conjunt de circumstàncies on el lector juga un paper molt important però no és l’element decisiu; n’hi ha d’altres. La crítica literària forma part d’un complex entramat on intervenen molts interessos, però és evident i indiscutible que l’opinió de determinades persones exerceix un efecte de Rei Midas capaç de convertir allò que seleccionen positivament en una mina d’or. L’establiment d’un cànon imperant o l’aplicació de metodologies d’avaluació són vies lloables, però òbviament seran discutides i difícilment adquiriran el caràcter d’incontrovertibles. Per això, sovint, ni entenc ni comparteixo les crítiques a obres i autors que podem llegir a les publicacions sobre literatura; encara que, per diverses raons, sempre em semblen opinions útils. Probablement aquest sigui el motiu pel qual jo tampoc mai no escric sobre autors vius, encara que seria més honest afirmar que mai escric sobre escriptors –vius o morts– perquè la meva opinió –mancada de tot valor– a ningú no l’interessa.

Seguiré llegint en silenci els meus tresors trobats…