Calor de terra

Doll de Tinta #14

De ben segur que tots hem caminat, almenys un pic a la vida, amb els sentits oberts d’ampit en ample com el broc d’una cisterna plena de frescor i saviesa. Mirar i desplegar l’avidesa de veure més enllà del que només és aparent ens provoca una màgica sensació: la de l’aprenentatge sublim, la del verí de sentir que som una mica singulars en aquell entorn que observem. La curiositat d’infant és poderosa, per això la podem considerar un bagatge que no es pot negligir. Mai no hem de perdre la innocència de mirar i veure més enllà del que és tangible i distingible a primera vista: la mirada és allò que ens fa imaginar volums històrics a partir de línies senzilles, perquè la nostra vida, al final, és com un conjunt de fotogrames que retenim parcialment i que, sumats, acaben conformant la nostra biografia, el que recordem que hem viscut, el que volem que hagi estat la nostra vida. Els records d’infantesa estan plens de mirades, mentre que en l’edat adulta els farcim d’observacions reflexives. No he après a valorar la major o menor bondat d’una mirada espontània enfront d’una observació judiciosa, però per crear a partir de les paraules que s’eleven com poemes, cal dominar aquestes dues arts.

Transitar a peu, lentament, per camins de terra o empedrats de temps romà, quan els foners eren reclutats com a mercenaris, no ens pot deixar indiferents. La passejada es converteix en un exercici de regressió temporal que ens pot fer sentir unes connexions gairebé tel·lúriques. També baixar per corriol d’un barranc, buscant l’aire fresc vora una riera plena de canyís i esbarzers, o pujar lentament el cim més alt de la nostra illa per albirar les ondulacions de les planes que s’estenen com a llençols entre les badies de llevant i ponent, poden suposar en un futur una part important del que som i del que ens podem arribar a estimar com a persones que pertanyen a una terra determinada. Vivim camins que fan paisatge amb paisatges que ajuden a entendre què som i d’on venim. Les vistes que es despleguen en aquests fotogrames de les nostres vides també ens ensenyen el que mai no hauríem de ser i tot allò que cal evitar. La terra és olor de sentiment i llibertat, on les arrels aprofundeixen buscant mare, i troben veta on fer glops gairebé immòbils d’humitat confortant. De les arrels creixen soques i de les soques sorgeixen troncs i dels troncs branques que es retallen contra el blau cel. La radicalitat també beu de la terra que conrea cultura, que dóna forma a les paraules i emet els sons de la llengua. La identitat és record retingut entre pàgines d’escenaris estimats, per això no puc entendre l’autoodi, per això em provoca una profunda tristor quan algú renega de la identitat bàsica, la d’arrel, la d’origen. Aquesta base sòlida és la que després ens pot permetre arribar a ser éssers d’un món: persones amb un nexe universal comú, i és que la solidesa d’un creixement és vida travessada per llums i ombres que ens donen sentit com a humanitat. A la meva illa de naixement, sorgim dels horitzons onejants de prats verds plens d’ovelles i vaques, especialment de vaques híbrides de bona llet salmaienca i dura, que fa formatges forts com el caràcter illenc. Olors, paisatges, terra i identitat clavada en referents amarats de rosada de gotes gruixudes. Les pedres són sempre sensuals, no importa si tenen la pell arrodonida i llisa com si la tenen amb arestes rastanyoses: la pedra i la terra també formen part d’una existència que ens pot permetre obviar moltes necessitats i trampes materials que no aporten més que esclavatge. Els orígens són necessaris per conformar el model de llibertat que ens farà individus: és el «tenir o ser» d’Erich Fromm; és també estimar o odiar allò que ens ha fet com som.

Ens podem preguntar perquè una olor és inesborrable, perquè la terra humida és tan persistent i genera associacions d’idees de gran profunditat. Si sentim i recordem podrem sentir-nos més vius i per més temps: l’oblit fortuït és una desgràcia biològica, però l’oblit voluntari ens fa més imperfectes i ens obliga a repetir un cop i un altre les mateixes errades. Conec moltes persones que obliden per sobreviure, però això no els fa la vida més fàcil. Quan cavem un forat a terra per sembrar, sempre compareixen les petites arrels enfonsades en l’herbassar, perquè les arrels formen part de la terra i la compacten i la subjecten i donen aliment mutu: l’oblit és com una pedra en aquest solc. No podem perdre els referents perquè si ho fem, comencem a desaprendre qui som i què hem vingut a fer: emboirem els records i perdonem falsament per simplificar-nos l’existència quan en realitat ens estem creant murs que acabaran per encerclar-nos, per fer-nos presoners. Oblidem com a defensa davant el dolor, però no evitem així dolors en un futur perquè no aprenem a fer-nos forts i no podem esbrinar com identificar aquelles situacions que ens acabaran fent mal una altra vegada. La radicalitat és amor a la terra, és agraïment a tot el que aquesta terra ens proporciona, sense autoodi ni recança: amb aquesta radicalitat podem identificar quan estem traint el llegat dels nostres avantpassats, un fenomen que comença a estendre’s com un càncer inevitable: la globalització també oculta una intenció en aquest sentit, la uniformitat que col·lapsa les cultures minoritàries i les arrels. Sempre les cultures dominants han volgut sotmetre les més modestes i inveterades als orígens, les petites cultures que estenen codis de conducta universals excavats en l’estima. I és que aquest amor també és cultura ancestral, cuina i beguda, tertúlies i abraçades, jocs i eines. També són lectures i cançons que es deixen sentir espontàniament les nits de vega en les llargues vetllades d’estiu, encara que també serveixen per combatre el fred ben a prop d’una llar de foc i un cremat o, millor, uns breus però assaborits gins. Parlar, estimar en la llengua amb la qual ens varen estimar i parlar els nostres majors. La parla amb què abraces i dónes amor a un fillet; els mots amb els quals, a cau d’orella, articules un deix dolç a l’ésser estimat, contes una rondalla o entregues un vou veri vou. Les paraules i el vent abracen sempre amb la mateixa intensitat.

Llegim als diaris notícies de destrucció dels nostres paisatges, analitzem la història de corrupció i venda fàcil del patrimoni comú, del llegat dels nostres ancestres, de la pèrdua lenta de la història que ens fa ser poble. Per això no entenc l’odi a la terra que t’ha vist néixer i que afecta una part de la nostra societat, no entenc el gonellisme, no entenc la renúncia a la història: a les nostres illes som el que segles de dominacions han anat sumant des dels talaiòtics als gimnesos, passant per cartaginesos, romans, àrabs, o catalans i també anglesos i francesos amb el domini final de la Pau d’Amiens i de la submissió a la Llei de Nova Planta. Som una suma de riquesa i bellesa, per això no puc compartir les ànsies o la ceguesa que ens fa menysprear allò que és nostre i que hem rebut com un llegat preuat embolcallat en tela de llengües, de blanc trencat i blaus, grocs, verds o granats. Estimar per estimar-nos. La pedra i la blancor de teules àrabs, o l’extraordinària sonoritat d’una llengua que entrà el 1229 amb la reconquesta cristiana. Només si aprenem a abraçar les nostres arrels podrem conduir baix els efectes d’una cultura completa i plena d’encert. Sovint no som dignes de la Terra heretada, perquè domina en nosaltres un esperit destructiu que vol acabar amb el paisatge dels avantpassats: potser per això sóc admirador del heritage anglosaxó entès com tot un conjunt de bagatge que hem de conservar. Volem semblar a allò que no som i oblidem que només podrem ser el que les arrels ens permetin.  Aquestes arrels són passat, són present i seran futur. No podem deixar que els soldats de l’odi ens vencin i dominin sobre una terra que no els pertany. Ni sobre la nostra llengua, cultura i forma de ser. El ginebró encara no és licor, només una possibilitat entre moltes: el podem cremar o tallar, el podem abandonar, el podem dibuixar i estimar. Les olors amaguen recons feliços i les pedres oculten ànimes ardents. Però el que no podem fer és agenollar-nos-en i perdre.

En cada moment de la història som allò que hem heretat. Les hores esdevenen anys i els anys fets inesborrables. Si rebem un llegat de bonhomia, serem també nosaltres bones persones plenes d’intencions nobles i assedegats de justícia i equilibri emocional. Hauríem de ser allò que hem heretat, malgrat que n’hi ha qui renega i odia el que és perquè té ràbia dels seus orígens. L’odi que ens poden tenir persones i cultures que no ens coneixen només prové del desconeixement i la desinformació. Es tracta d’un enverinament conscient amb la finalitat d’afeblir el que els dominadors perceben con un rival o, pitjor, com un enemic. Però l’horitzó és recte i dibuixa en un mateix pla el passat, el present i el futur: l’illa, el far i el vent. La terra, el que desitgem i allò que ens neteja i regala oportunitats. La història no la podem canviar, però transformant el present podem millorar les perspectives d’un futur que hauran d’heretar els nostres descendents. Caminar mai no és fugir perquè al final sempre hi ha una destinació. Els poemes que escrivim s’eleven per rompre amb l’oblit i la injustícia. Aquest és el sentit del color de la terra humida i dels sons del bosc. De la llum d’un prat o dels esquitxos d’unes onades trencant-se contra la ribera. L’amor a la nostra terra i cultura, que són tan bones com qualssevulla altres.

© J. M. Vidal-Illanes 2017-2020