Mai escric sobre escriptors vius

12 Març 2016 § Deixa un comentari

«És fàcil subscriure’s al Club dels Poetes Morts, però quan et dediques a l’ofici la llibertat d’opinió pot veure’s molt compromesa en el moment d’escriure sobre col·legues vius». En una ocasió un amic escriptor de cert renom –i que no desvetllaré amb afany de salvaguardar la meva pròpia pell– em va fer aquesta observació. També em va insistir en el fet que era una errada inscriure’s en l’exèrcit de l’absolut. No existeix un autor –o un grup musical, o el que sigui- en l’àmbit de la creació artística que pugui ésser considerat “el millor”. Només hi ha obres, i aquestes poden ser dolentes, passables, bones, molt bones, i fins i tot extraordinàriament bones –és a dir: cinc estrelles–, però és poc probable que una o dues o vint obres bones puguin elevar a qualcú a la categoria absoluta. La pregunta és: com avaluem de forma objectiva aquestes obres? Per contra hi ha disciplines objectivament avaluables que et permeten afirmar qui és el millor en un moment donat: les marques esportives que mesuren el temps, l’alçada o la longitud –per esmentar uns exemples– possibiliten sostenir que Bob Beamon o Carl Lewis varen ser successivament els millors en l’especialitat de salt de longitud fins que va aparèixer Mike Powell.

En literatura no existeixen paràmetres objectius per valorar els autors amb caràcter absolut. L’opinió és sempre subjectiva. Els fenòmens literaris i els best sellers són l’efecte de la reacció d’un conjunt de circumstàncies on el lector juga un paper molt important però no és l’element decisiu; n’hi ha d’altres. La crítica literària forma part d’un complex entramat on intervenen molts interessos, però és evident i indiscutible que l’opinió de determinades persones exerceix un efecte de Rei Midas capaç de convertir allò que seleccionen positivament en una mina d’or. L’establiment d’un cànon imperant o l’aplicació de metodologies d’avaluació són vies lloables, però òbviament seran discutides i difícilment adquiriran el caràcter d’incontrovertibles. Per això, sovint, ni entenc ni comparteixo les crítiques a obres i autors que podem llegir a les publicacions sobre literatura; encara que, per diverses raons, sempre em semblen opinions útils. Probablement aquest sigui el motiu pel qual jo tampoc mai no escric sobre autors vius, encara que seria més honest afirmar que mai escric sobre escriptors –vius o morts– perquè la meva opinió –mancada de tot valor– a ningú no l’interessa.

Seguiré llegint en silenci els meus tresors trobats…

Anuncis

MANIFIESTO

5 Juny 2015 § Deixa un comentari

Un manifest per a la reflexió que crec necessari compartir aquí. La llàstima és que no ho he escrit jo, perquè el subscric pràcticament al cent per cent. Si?

EL BLOG DE PABLO GONZ

Aspiro a algo mucho más hermoso que entrar en los palacios de la actual cultura literaria, regidos por las grandes editoriales y los grandes medios de comunicación. Aspiro a algo mucho más sublime que ser ungido por los santones o los capellanes de esos vetustos caserones. Aspiro a algo mucho más gratificante que ser aplaudido por masas ciegas que creen verlo todo cada día.

Aspiro a contribuir a la creación de una nueva cultura literaria, basada en principios muy simples como son: la excelencia, la libertad, la verdad y la honradez. Que los lectores sean muy exigentes con lo que leen, que no se conformen con otra obrita agradable que los distraiga de sus pesares; que los escritores sean sinceros, consigo y con los demás, que se exijan la originalidad y la inalcanzable perfección; que los editores publiquen por cariño y con valentía; que los críticos sean amplios de mente…

View original post 76 more words

El perquè dels mitjans públics de comunicació

7 Desembre 2012 § 2 comentaris

El periodista és un observador qualificat de la realitat amb el potencial de fer de canal per traslladar-la al públic. Estam parlant de professionals amb una enorme responsabilitat que al llarg de la història ens han obert els ulls amb els seus testimonis. Una època el periodista podia realitzar una funció èpica –com ara els corresponsals de guerra–, o retratar la societat a través de la notícia. També podia desmuntar mentides –com el Watergate– o fer front als abusos –com feia Humphrey Bogart al “Quart poder” (1952). Però el més comú és que un periodista sigui una persona normal, amb una enorme estima per la seva professió i, sovint, retribuït per davall del servei que presta.

La tasca de periodista es creua amb un dret fonamental, el d’expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. Un dret consagrat a la majoria de constitucions democràtiques i també a l’espanyola. Aquest dret s’estén al dret que tenim els ciutadans a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió.

Lamentablement alguns periodistes i mitjans són autèntic òrgans de manipulació, però aquest és un altre problema que ja tractaré el seu moment amb més profunditat. A mi el que em preocupa és el fet que la restricció a la informació veraç, el control de les notícies i continguts, el biaix i la manipulació, es faci en mitjans públics de comunicació que paguem entre tots. Entre d’altres coses aquests mitjans públics han de servir amb objectivitat l’interès general i han de respectar el pluralisme de la societat. Però sobre tot no poden ser sectaris ni alteradors de la realitat.

Des d’un temps això és el que passa a les Illes Balears. Amb l’excusa de la crisi es tancà un mitjà de comunicació públic sense haver fet un intent d’estudiar a fons –i sense mentides– la viabilitat del mateix. Així va desaparèixer [M], la ràdio i televisió de Mallorca que gaudia de prestigi i emetia continguts d’alta qualitat.

Ara és el torn d’IB3, amb la mateixa excusa s’està aprimant el servei públic de ràdio i de televisió sense un pla de viabilitat transparent i que, probablement, deixarà al carrer a persones valuoses, molt bons professionals, que mantenen criteris nets perquè s’estimen el periodisme. Malauradament res impedirà que un pic acomiadats comenci una fase d’externalització de serveis perquè sense periodistes no es pot fer ni ràdio ni televisió de qualitat.

Igualment sobta la “punteria” que tenen alguns per acomiadar, encertant en aquelles persones menys mal·leables, menys manipulables i que volen exercir un periodisme de servei públic i objectivitat, però que no són de la “corda” dominant. Això es inacceptable en un mitjà pagat amb els doblers dels contribuents. Com és inacceptable silenciar notícies, ocultar la realitat, prioritzar ordres incomprensibles als informatius on notícies de portada queden relegats a tercer o quart ordre –si és que surten– i ens entretenen amb minuts de detalls sense cap importància ni transcendència social amb continguts més propis de magazines generalistes.

La realitat és allà fora, la veritat també, i per fer entrar a les llars les dolències dels temps que vivim cal disposar de mitjans públics forts i objectius, dotats de bons professionals i que prescindeixin de despeses realment innecessàries. Per això cal reestructurar IB3, però per a convertir-lo en el mitjà que es mereixen les nostres Illes, evitant la banalització i empobriment que està assolant la cadena. Ah, i íntegrament en català, que mitjans en castellà, públics i privats, ja hi ha tota la resta –i en són desenes.

#NoalEROaIB3

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Respecte i protecció a la llengua pròpia

4 Desembre 2012 § Deixa un comentari

L’altre dia sostenia una ràdio a la ma, cercava sintonitzar RAC1 i com era un aparell antic, d’aquells en què has de girar un botó per trobar l’emissora desitjada al llarg de tot el dial, vaig recórrer la immensitat d’oferta radiofònica amb paciència i dedicació. El motiu inicial de donar voltes a aquella rodeta negra es va desviar ràpidament per l’efecte de la curiositat científica de comprovar l’idioma en què emetien les emissores que captava el meu aparell, situat al barri de Es Molinar (Palma). El fet és que cercant allò que volia vaig ensopegar amb emissores en alemany, en anglès i fins i tot en català, però el noranta per cent del que sonava emetia en castellà. «¡No sé de què et sorprens!» vaig pensar. La conclusió era esgarrifosa, llevat d’IB3 (amb nombroses intromissions castellanes), d’algunes poques emissores locals i de les emissores del Principat, la major part de l’oferta era tota en castellà. El cert és que també hi ha desconnexions locals d’emissores d’abast estatal, però el desequilibri segueix essent aclaparador.

Hi ha coses que conviuen en silenci amb nosaltres, situacions que ens passen desapercebudes perquè la realitat quotidiana ens supera. De cop t’atures a pensar i pots mesurar la magnitud d’allò amb el que convivim amb una certa naturalitat. Llavors recorres al diccionari o a la enciclopèdia i estires del concepte: «Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals». En veure la definició de diglòssia penso que no encaixa exactament amb el que vivim, giro la vista i veig escrit el titular de «conflicte lingüístic». Aquí el que passa és que el legislador estatal  –i a les Illes també l’autonòmic– afegeix distorsions i crea conflicte on hi hauria d’haver l’estricte compliment del mandat constitucional. Com a mostra tenim les contínues iniciatives normatives adreçades a menysvalorar i marginar el català en les nostres vides.

La pregunta que em faig a continuació és si la proposta de la Llei Wert encaixa amb el compliment rigorós de l’apartat 3 de l’article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Relegar la llengua pròpia d’un territori al nivell d’una llengua estrangera i en quart lloc és una ofensa i una provocació –i probablement una cortina de fum davant la incapacitat del Govern de Madrid de solucionar els problemes reals de la ciutadania mentre s’hi aplica a resoldre els de la banca–. Només la incultura, amarada per una irracional intenció colonial i de reminiscències imperialistes, pot conduir a orquestrar tots els atacs a la llengua i cultura pròpies. En el cas de les Illes els atacs també provenen de l’autoodi de persones desarrelades que no han volgut ser mai mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, i molt menys membres de la comunitat catalanoparlant vinculats per una història comuna que es remunta al segle XIII. A Catalunya, com que la opció espanyolista és clarament minoritària, l’horitzó és molt diferent al que vivim i ens tocarà viure a les Balears.

Els veritables manipuladors –amb missatges de PNL– parlen de dictadura catalanista a les Illes, una afirmació absolutament ofensiva pels que hem nascut aquí i sentim les nostres arrels culturals profundament unides a la terra, i que hem hagut de patir –i patim– el menyspreu de persones que es creuen superiors. El conflicte prové de qui atempta contra la nostra llengua –la d’aquí, no la comuna del territori espanyol–, i n’hi ha prou de fer una volta pels carrers, comerços, quioscos de premsa i revistes, llibreries, pati d’escoles, oferta televisiva i radiofònica, per veure quina és la llengua que necessita protecció i respecte. Aquest domini castellà actual en els mitjans contrasta amb la toponímia i els gentilicis propis; aquest imperi del castellà fa que haguem de girar la llengua en centenars d’ocasions al llarg d’una jornada –i sempre girem cap el castellà–; aquest domini imposat del castellà fa que ens hagem de sentir estranys a la terra que ens va donar llum.

És cert que l’especial respecte i protecció per les llengües pròpies dels territoris és un mandat constitucional, però els que ens governen, hereus del franquisme i creadors d’un neo-nacionalcatolicisme, només llegeixen alguns fragments interessats de la Carta Magna. Mai no voldran reconèixer la noblesa del català i el seu origen secular coetani al castellà o el gallec; mai no voldran reconèixer que la llengua pròpia de les nostres terres és la que va entrar a Mallorca el 1229 amb els conqueridors catalans –i el 1235 a Eivissa o el 1287 amb la plena ocupació de Menorca– i amb la repoblació i el repartiment entre els senyors que vingueren de Catalunya amb els seus costums i llengua que s’amalgamaren amb d’altres arrels ancestrals. El castellà arribà més tard i sempre amb un cert odi i complex de superioritat.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Llaços, símbols i llengua pròpia

3 Abril 2012 § Deixa un comentari

Donar l’esquena a la llengua i cultura pròpia és una forma de disparar-se un tret al peu. Desplegar una política clarament hostil a la llengua que es va implantar com d’ús comú –i fins i tot com d’ús administratiu– l’any de la conquesta cristiana de Mallorca, el 1229, és anar contra la història i el sentit comú. La utilització popular de la llengua castellana a les Illes és un fenomen relativament recent, jo mateix he conegut persones que l’única llengua que coneixien era la variant illenca del català, per a ells el castellà era una parla completament aliena als costums i cultura que havien après dels seus pares i avis o padrins. Han estat els successius fenòmens migratoris els responsables de la pèrdua de pes específic de la llengua cooficial d’implantació més antiga a les Illes Balears. Respectar el català com a parla degana de la nostra terra al nivell que mereix és una responsabilitat irrenunciable dels poders públics, i representaria una opció de merescuda consideració per part dels nouvinguts.

Entenc que cal censurar l’opció adoptada pel Govern de les Illes en contra de la llengua pròpia, de la nostra llengua. Alguns membres del govern i destacats militants del partit que li dóna suport, han realitzat manifestacions d’un gran menyspreu al paper que el català ha jugat i ha de jugar en la consolidació de les arrels culturals del nostre territori. A tota aquesta gent caldria recordar-los que la Constitució atorga una especial protecció a las llengües pròpies dels territoris no castellanoparlants; així, mentre hi reconeix que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, també hi reconeix que les altres llengües espanyoles seran oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. L’Estatut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears és molt clar desplegant la Constitució quan reconeix que «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial»; i encara va més enllà quan afirma que «Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears».La Constitució també afirma que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Optar per mesures que degraden a un segon plànol la llengua pròpia de les Illes no és precisament impulsar «la igualtat plena» d’ambdues llengües; eliminar el requisit del català de la llei de funció pública és un greu atac als esmentats principis constitucionals i estatutaris, i el pitjor és que això pot ser només el principi. Sembla que tenim un Govern que no acaba de digerir tot aquest seguit de manaments constitucionals i estatutaris. L’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental han d’emprar el català en les seves actuacions internes i en la relació entre elles; també l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català. Eliminar el deure de conèixer el català per als empleats públics, impedeix garantir plenament el compliment dels mandats legals vigents a l’actualitat.

Però parlant de símbols, també crec censurable l’atac institucional a la llibertat i a l’educació en valors sobre la qual ja he escrit una sèrie de reflexions. Llençar una creuada irracional contra uns llaços que representen la defensa de la llengua pròpia –i que en cap cas són banderes penjades d’un pal a mode d’ensenyes–, és un complet despropòsit. Els símbols relatius a l’educació en valors són utilitzats comunament per expressar la vinculació amb aquests i provocar-ne la reflexió. Així, amb relació a la Pau és normal penjar a les façanes de les escoles símbols universals i missatges sobre la defensa d’aquest valor, i en podríem esmentar molts d’altres exemples.

El més lamentable és que hem pogut llegir –de paraules d’ideòlegs que donen suport a les accions que menyspreen la nostra llengua– que l’exhibició pública de determinats símbols és una via perillosa perquè podria utilitzar-se com a excusa per a recuperar en les escoles públiques altra simbologia sense excepció –i aquí algú es referia als símbols religiosos–. Qui escrivia això oblidava que la nostra Constitució –alhora que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats–, imposa que cap confessió tindrà caràcter estatal, la qual cosa exclou la representació de símbols religiosos en locals de l’administració pública, incloses les escoles públiques.

Si algú se sent ofès per un llaç quadribarrat com a símbol de la defensa dels valors de la llengua i de la cultura pròpia de les nostres Illes, probablement és perquè es troba incapacitat per exercir com a representant d’un poder públic obligat per la Constitució a respectar i protegir la llengua pròpia i a assolir la plena igualtat de les dues llengües cooficials; aquesta igualtat només arribarà el dia en què tinguem el deure de conèixer ambdues sense distinció, i el dret a utilitzar-les sense limitacions.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Llengua pròpia i educació en valors

2 Abril 2012 § Deixa un comentari

He llegit que l’educació en valors ha de pretendre formar persones lliures, crítiques, justes i solidàries, conscients de la realitat del seu entorn social més immediat i del context mundial en general, i compromeses amb la humanitat, amb les generacions futures, i amb la sostenibilitat del planeta[1]. L’educació en valors és inseparable del creixement personal; cal que la persona sigui, es desenvolupi i es realitzi en la relació amb els altres, pivotant sobre l’eix del respecte, de la dignitat, de la igualtat, de la no violència…Incorporar en l’educació aquests valors –i tants d’altres– contribueix a la maduració i a la realització personal dels infants i a una perspectiva de futur més encoratjadora que no l’actual.

La nostra Constitució[2] afirma que l’educació tindrà com a objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertats fonamentals. L’educació en valors, a més de configurar una necessitat en una societat madura i civilitzada, té el corresponent encaix en un mandat constitucional que hauríem de assumir i complir.

Aquesta educació en valors cerca ensenyar a tots els infants i joves a trobar plaer en la intel·ligència, per aprendre a pensar i conversar, amb exigència, amb precisió, per facilitar la seva emancipació i per reforçar la democràcia. Una democràcia que necessita persones capaces de parlar i escoltar l’altre, i fer dels errors d’uns i altres una eina d’aprenentatge, per trobar un camí cap a la humanització com a forma de progrés i de creativitat des de la pròpia llibertat[3]. A tot això cal afegir que totes les persones tenen els mateixos drets, i que aquests drets impliquen  gaudir d’una vida digna, d’una educació de qualitat, d’una salut més enllà de l’absència de malalties, d’una llengua i una cultura pròpies, de poder opinar i ser escoltats, de ser respectats en la intimitat i l’honor… De tots aquests ara m’interessa el dret a la llengua i a la cultura pròpia, a la defensa d’una parla que es va instal·lar en el nostre territori illenc ara fa vuit-cents anys i que s’ha parlat ininterrompudament durant tot aquest temps. Vinculant aquest dret amb els valors educatius no podem oblidar que –conforme estableix la Declaració Universal dels Drets dels Infants– tots els nens i totes les nenes del món tenen dret a un nom propi, a un país i a una llengua, en especial al respecte de la llengua pròpia del territori que els acull. En el nostre cas no podem bandejar que la llengua pròpia del nostre territori està protegida per la constitució i per l’Estatut d’Autonomia.

Per la UNESCO la diversitat lingüística és un element essencial de la diversitat cultural. Igual que el plurilingüisme, aquesta hi participa en el desenvolupament sostenible i en el reforç del diàleg, la cohesió social i la pau, que com hem vist són uns dels pilars de l’educació en valors. Les llengües són components primordials de la cultura; també són instruments i mitjans de comunicació i, molt especialment, són un factor essencial en la constitució de la identitat dels individus i els territoris. A través de la llengua, els individus forgen, comprenen i expressen les seves emocions, intencions, valors, opinions i pràctiques.

La promoció en una escola del debat sobre la identitat cultural d’una terra, sobre la pertinença a un grup amb una llengua pròpia implantada i utilitzada sense interrupció des de 1229 –la llengua amb una presència més antiga de entre les considerades cooficials en el territori insular–, s’ha d’inscriure entre les finalitats de l’educació en valors i no entre les pròpies d’un debat partidista aliè als drets a dalt apuntats i a la realitat històrica.

En matèria de drets, la Constitució va encara més enllà i –amb relació als valors i l’educació– afirma que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció: no sembla que això s’estigui complint a l’actualitat. A tot això caldria afegir encara el mandat constitucional[4] relatiu a que els poders públics han de promoure i tutelar l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret. El foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l’ensenyament de la llengua de la Comunitat Autònoma és competència del Govern autonòmic[5] i l’Estatut estableix que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat»; sembla que tenim un Govern que no acaba se digerir tot aquest seguit de manaments constitucionals i estatutaris.

La polèmica estèril sobre el debat, la reflexió i la identitat al voltant de la llengua pròpia de les illes –el català en totes les seves modalitats–, que es pugui produir menystenint l’educació en valors en una escola o institut, configura una contribució poc democràtica adreçada a retallar els drets lingüístics de la nostra comunitat. Atacar sense fonaments legals clars els símbols d’aquesta reflexió, debat i educació en valors, és una acció de signe totalitari i d’un sentit completament invers a allò que hauria de promoure l’autoritat educativa. El deure de l’administració és resoldre els problemes reals que degraden l’ensenyament, com ara els derivats de la manca de recursos, de personal suficient, d’inversions i de despesa corrent per al manteniment de la dignitat dels espais educatius. La caça de bruixes en ple segle XXI demostra el dèficit d’algunes persones en educació en valors –tot i que potser vagin sobrats de coaching.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes


[1] Glòria Vericat i Beltran (2006) “Educació en valors i formació docent. La diversitat com a valor” (Memòria d’investigació. Universitat de Vic)

[2] Article 27

[3] Escola d’Estiu de Rosa Sensat 2009, document de Conclusions del Tema General.

[4] Article 44

[5] Article 148.1.17: 17a

La diglòssia i el Govern de les Illes Balears

24 Març 2012 § 1 comentari

Sobre la representativitat del PP a les Illes Balears, que li en dona peu a trencar el consens en temes tan sensibles com la llengua i la cultura, la protecció del nostre patrimoni natural o l’atenció a serveis bàsics, caldria puntualitzar una sèrie de qüestions:

–        El que és indiscutible és que PP obtingué 194.680 vots d’un cens de 730.701: és a dir, que tot i ser molts vots, només representen el 26,6% dels electors!

–        Respecte de la població total de les Illes Balears, amb 194.680 vots, el PP no arriba a representar ni el 17,7 % dels balears.

–        El que és el mateix, més de 875.000 illencs no han atorgat representació a un partit que gaudeix d’una majoria parlamentària folgada, però no d’una majoria social.

–        Amb un suport social tan limitat no haurien d’actuar amb el totalitarisme que ho fan (cap partit polític no ho hauria de fer).

Un tema tan sensible com la llengua catalana, que amb les seves variants és la pròpia de les Illes des de 1229 quan hi entrà a Mallorca amb els conqueridors i repobladors catalans, requereix d’un consens i d’un seny molt enfora del totalitarisme que impera en el partit del govern (PP). Les polítiques lingüístiques del Govern només es poden interpretar com un atac irracional a les arrels més profundes de la nostra cultura, i arrosseguen un tuf de revenja i política de terra cremada inadmissible en el context de desenvolupament del nostre arxipèlag. Tampoc no podem perdre de vista que l’origen d’aquestes polítiques en contra de les llengües pròpies de les comunitats autònomes que en tenen, provenen dels sectors més reaccionaris i imperialistes (espanyols) de clara reminiscència casposa i d’herència directa del franquisme ideològic.

Per a coexistir pacíficament dues llengües en una comunitat autònoma integrada en l’Estat espanyol –i mentre no es modifiqui l’estatus polític d’aquesta dependència–, la igualtat entre aquests dos idiomes només pot arribar de la ma d’un principi bàsic: que es reconegui l’obligatorietat de conèixer-les i el dret a utilitzar ambdues en els territoris bilingües. Si la igualtat implica –com succeeix ara– que la llengua espanyola l’hem de conèixer per obligació –com estableix l’article 3.1 de la Constitució– i, per contra, a les altres llengües no se’ls reconeix aquest nivell, és necessari un canvi de paradigma amb la modificació de l’article 3.2 de la Constitució on s’indiqui que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. Els ciutadans d’aquestes comunitats autònomes tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar la llengua pròpia cooficial».

El que resulta imprescindible, hores d’ara, és el compliment de l’apartat 3 d’aquest article 3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». No sembla que aquesta sigui la deriva ideològica del partit en el govern de les Illes Balears a la vista de les accions que arraconen la llengua pròpia i cooficial de les Illes a una simple qüestió de “mèrits”. La conclusió és que aquestes polítiques, a més de ser antisocials i anar contra la nostra història i arrels, són de encaix dubtós dins el nostre marc legal, estatutari i constitucional.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes